El Cabanyal i les concepcions antagòniques de la vida
El PAIS
Joan Garí | 12 de enero de 2014
L'associació L'Oronella, que l'any 2007 va publicar el volum trilingüe Houses from El Cabanyal (A modernist heritage for the Valencia in the XXI century), ara acaba de traure'n una segona edició. Guarde com un petit tresor el volum original, que la gent de L'Oronella em va enviar molt amablement. Després de tot el que s'ha discutit i el que s'ha destralejat al voltant del projecte -aberrant i megalòman- de partir en dos el barri amb més personalitat de la ciutat de València per a què els cotxes procedents de l'avinguda Blasco Ibáñez arriben quinze segons abans a la platja, llegir aquest llibre proporciona l'argument més simple en favor de la preservació del Cabanyal. Per això ni la mai prou ponderada alcaldessa del Cap i Casal ni cap els seus adlàters ho faran mai.
Houses from El Cabanyal és, simplement, un recorregut fotogràfic (amb una aclaridora introducció de Joan Víctor Pascual i Felip Bens) per la pell del barri: les seues façanes. Plans de conjunt per a una decoració senzilla -"modernista", sí, però "popular"- i plans de detall per a una munió de reixes (de finestres, de portes i de balcons), balustrades, ventalles, miradors... Un estil perfectament reconeixible que, com en cap altre lloc de la ciutat, dota d'una senzilla però ferma personalitat un barri on, a més, la manera de viure, el caràcter de la gent i la puixança de la llengua pròpia assoleixen una excel·lència més que remarcable.
Poc després de l'aparició de la primera edició d'aquest llibre, el diari Público em va enviar a la zona per a fer un reportatge sobre el terreny,
convertit en el permanent ull de l'huracà informatiu des de l'any 1998
gràcies als plans de Rita Barberà. Amb un fotògraf, vaig recórrer el
barri parlant amb la gent sobre els plans que els reservava la
majestuosa alcaldessa. Naturalment, n'hi havia opinions a favor i en
contra, però el més interessant del cas era com l'argument més habitual
entre els defensors de la intervenció urbanística radical -eliminar la
droga i la delinqüència del barri- era el mateix que esgrimien els
partidaris de la seua integritat, però a la inversa: segons aquests
darrers, era l'ajuntament qui havia permés la degradació del Cabanyal
per a justificar una cirurgia definitiva.
Òbviament, jo no hi era neutral. No crec que ho haja sigut mai en cap
dels temes que he abordat en la premsa, siga en el gènere que siga. Si
d'un tema no tinc opinió, procure no obrir-hi la boca (com a tertulià de
televisió, ja ho veieu, seria una estricta calamitat). Però si em pose
al teclat del meu ordinador, doneu per segur que no seré "objectiu". Cas
de ser jo un periodista, això seria un greu problema, però per sort
només sóc un pobre escriptor a qui deixen escriure als periòdics. Jo
estava i estic a favor de la preservació del Cabanyal, perquè la
prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez -un projecte que ja va sorgir de
la febril imaginació de l'arquitecte Manuel Sorní Grau l'any 1865, com
vaig explicar en Viatge pel meu país- em sembla una
monstruositat covada amb l'excusa d'una idea dinovesca de "progrés". Per
sort, el pla morirà políticament amb Barberà, perquè no crec que els
polítics que la substituïsquen després de les pròximes eleccions siguen
tan estúpids com per a mantindre'l. Però mentrestant, el barri es
desintegra, es deteriora, es desfà. I el que millor ha certificat això
és la segona edició del llibre que glosse. En poc més d'un lustre, una
vintena llarga de les cases que apareixien en l'edició original ja no
existeixen. El Cabanyal, com un vell llop de mar -digne, però xacrós;
orgullós però atemorit-, està en un impasse destructiu que ha de ser superat.
En el fons, no és només el model de ciutat el que hi està en joc. Són
també dues concepcions antagòniques de la vida el que s'han enfrontat
amb l'excusa del Cabanyal. No deixa de ser curiós, en aquest sentit, que
els mateixos capitostos que tenen tot el dia a la boca els tòpics
culturals que van encunyar Sorolla, Escalante o Blasco Ibáñez (tots tres
autors estretament vinculats al barri), estiguen disposat a destruir
sense pestanyejar l'escenari que va permetre el naixement d'allò que
ells estan tot el dia defensant de gegants imaginaris. Però això només és una més de les paradoxes d'aquest estrany país on ens ha tocat nàixer...
No hay comentarios:
Publicar un comentario