QUAN EL CANYAMELAR ESTAVA DE MODA
Si hui hi ha
certs noms que, només sentir-los, ens suggereixen bells paisatges, platges
daurades o selectes llocs de diversió, això mateix passava - no hi ha res nou
baix el sol - fa més d'un segle i mig, sent un d'estos llocs, el nostre estimat
barri. Sí, el Canyamelar.
Si ja a finals
del segle XVIII, la societat elegant de València, venia a la nostra platja
durant la temporada de banys, la costum es va popularitzar sobretot a partir de
l'arribada del ferrocarril a la Vilanova del Grau en març de 1852.
Tal fet va
estimular ràpidament l'instint comercial de certs prohomens tant de València
com locals, generant-se un mar de projectes a qual més ambiciós per a disfrutar
tant dels plaers de l'estiu vora mar com per a obtindre grans beneficis basats
en espectaculars plans urbanístics, plans que - com la majoria dels que tenen
el Canyamelar com a objecte - varen quedar en això, mers plans, en alguns
casos, bells somnis.
Com a mostra
de lo “que pudo haber sido y no fue” citarem textualment lo que apareix en la
Gaceta de Madrid del 27 desembre 1856: “Desde muy cerca del rihuet [carrer
Francesc Cubells] partirá hasta la acequia de Gas [carrer del Mediterrani] una gran calle [es tracta del carrer de la
Reina], con una extensa calzada en el centro y un lindo paseo a cada frente de
una manzana; las alquerías tendrán, por lo menos un 50 por ciento más de
terreno del que ocupan las que hoy existen en el Cabañal o Cañamelar.
El sistema de
construcción será tan sencillo como elegante. Será una mezcla del sistema de
las casas de campo de Inglaterra con el de las casas de Sevilla. Un pequeño
jardín dará entrada a las alquerías por las dos puertas, de delante y de
detrás. En los otros dos costados se colocará la cuadra y la cochera y la cocina
y habitaciones de los criados pegadas al cuerpo del edificio pero
independientes de él; los que prefieran tener almacenes en esta parte del
edificio podrán servirse para ello de estos dos departamentos. Una pequeña
escalinata dará entrada a la habitación principal, cuyo salón será embellecido
por un arco o mediopunto en el centro, y otro arco en cada uno de los costados
con tres órdenes de columnas istriadas (sic) o sencillas que partan en fila y
perfecta euritmia desde el un extremo de la habitación al otro. A los dos lados
de este gran pórtico, que será la verdadera habitación, habrá de seis a ocho cuartos, para dormitorios,
despacho, tocador y un pequeño desván para colocación de efectos y aún de algún
criado, y una elegante terraza, rodeada de una galería, coronará estas
alquerías, que unirán la comodidad a su elegancia, y cuyos gastos de
construcción se calcula no pasarán de 1.500 a 2.000 duros.
Parece que a
fines del próximo mes se dará principio a la plantación de árboles en la gran
calle para que todos puedan observar la alineación; en el centro de la calle
habrá una gran plaza y glorieta, donde se destacará una elegante y suntuosa
fonda, capaz de contener con comodidad y holgura a ochenta o cien personas. En
la fonda habrá distintos departamentos por los precios de 14, 20, 24 y 30
reales por persona, por todo gasto. Habrá en la fonda salón de conversación,
salón de lectura, café y salón de baile, éste con independencia y para
alquilarlo al que lo solicite, con el objeto de que se haga la vida agradable y
alegre que debe hacerse en la temporada de los baños”.
Com
podem vore, una autèntica urbanització orientada al plaer i al luxe, situada en
carrer més elegant del Poble Nou de la Mar: el actual de la Reina.
Este elitista
projecte urbanístic no es va arribar a materialitzar tal com estava planejat
però, cal preguntar-se, és una pàl · lida rèplica d'aquelles fastuoses
alqueries la popularment coneguda hui com “la casa de la reina", mansió
reconstruïda i dedicada a Biblioteca Pública municipal, situada en el carrer de
la Reina n º 85?, com seria l'alqueria, no molt allunyada d’esta - en ple
Canyamelar - en la qual va naixer el pintor Josep Benlliure, on els seus iaios
eren estatgers i que pertanyia als
Bertrán de Lis, opulenta família de polítics i banquers valencians? Potser mai
ho sapiam, però somiar no costa diners.
El frustrat projecte demostra que
el Canyamelar ha sigut sempre, per la seua proximitat al Grau i per la seua
pròpia idiosincràsia, un lloc tingut en compte per a grans projectes. També hui.
Ací tenim la seu de la
Conselleria de Medi Ambient, ací teníem en altre temps la fàbrica de cervesa
"El Aguila", ací tenim en els seus renovats locals un multifuncional
Pavelló Esportiu que havia de portar el nom del barri que l'acull:
"CANYAMELAR"; ací tenim l'únic teatre que hi ha en el Marítim: “El Musical", una joia
arquitectònica, ací tenim a una més que centenària i llorejada societat
musical: L'Ateneu Musical del Port, ací tenim un rosari d’antics (alguns
centenaris) restaurants en la platja, al costat d'esta rèplica a lo gran de la
fonda que es volia construir en eixa "gran plaza y glorieta", que és
l'Hotel Las Arenas; ací tenim la taberna - en ple funcionament - més antiga de
València (1836): "Casa Montaña" i ací tenim este temple fundat per l'arquebisbe
Mayoral en 1774 dedicat a la Mare de Déu del Rosari, patrona del Canyamelar.
Hi ha qui dóne més?
Però això que tenim no ha
d'ocultar les greus i grans carències en el terreny social i econòmic que el
Canyamelar patix i que, entre tots, hem de fer tot lo possible per pal · liar
i, finalment, solucionar.
Josep
Aledón i Esbrí
