viernes, 28 de octubre de 2011

HISTORIA DEL CANYAMELAR



EL CANYAMELAR: MOLT MÉS QUE UN NOM

Els noms són fonamentals per a circular sense problemes per la vida diària. Sense ells - propis i comuns - seria impossible la comunicació i sense una bona comunicació no hi ha societat.
Al final tot queda reduït a noms. Quan tot passa només queda un nom i, en alguns casos, unes obres associades a ell: Homer i "La Ilíada" i "L'Odissea", Milo i una admirable escultura d'Afrodita. Molts dubten que Homer va escriure estes dos obres. Altres fins i tot de la mateixa existència d'Homer. Molts atribueixen la tan bella com famosa escultura de Venus a Milo, ignorant que este nom correspon a una illa de l'Egeu més bé que a un escultor. Estes incerteses són esperables en obres creades fa molts, massa, segles.
A vegades, però, l'oblit tendeix el seu opac i dens mantell sobre noms i realitats molt més recents i això és més preocupant.
Això és el que està començant a passar amb una part en un altre temps - i huí també - important dels Poblats Marítims de València, fins al punt de ser l'eix del món polític, comercial i cultural de l'antic municipi independent Poble Nou de la Mar: El Canyamelar.
Un important nombre de naturals i residents, així com entitats públiques i privades d'este barri del Districte Marítim, observa com el protagonisme de fraternals barris veïns, com el Grau i el Cabanyal va - per descomptat sense pretendre-ho ningú i per raons que no vénen al cas - difuminant el seu nom i amb ell la pròpia existència.
Això no és nou, perquè fins i tot Blasco Ibáñez en la seua - per a nosaltres tan estimada - "Flor de Mayo", quan descriu - i ho fa amb una fidelitat notarial, ja que està en aquell temps en l'apogeu de la seua etapa naturalista - un dels actes més dramàtics (el Sant Encontre) de la Setmana Santa d'una de les partides de Poble Nou del Mar ("tronava als carrers del Cabanyal"), en puritat narra la processó del Canyamelar, ("Jesús i la seua mare anaven a trobar-se enmig del carrer de Sant Antoni, quasi a la porta de la taverna del “Tío Chulla ").
El carrer de Sant Antoni en el Poble Nou del Mar (en el municipi de la Vilanova del Grau hi va haver un altre carrer de Sant Antoni) es trobava exclusivament al Canyamelar (veure "Història del Cabanyal. Poble Nou de la Mar (1238-1897)" d'A. Sanchis Pallarés. València 1997, p. 111). Per què va maquillar Blasco el veritable escenari en el qual transcorregueren eixos fets? Mai ho sabrem, però l'escriptor, home pràctic, va intuir encertadament que - ja el 1895 - la marca Cabanyal venía més (la novela es va escriure amb mires universals) que Canyamelar.
Això mateix passa huí, però, igual que el Cabanyal -la seva gent- no vol ser assimilat a la Malva-rosa (en els mitjans de comunicació d'àmbit local i nacional s'escolta cada vegada més "platja de la Malva-rosa", quan  nosaltres sabem que es tracta de la platja de les Arenas o de la del Cabanyal...), el Canyamelar - la seua gent - no desitja ser assimilat a cap altre barri del Marítim.
És important tindre en compte que durant el temps que va durar l'autonomia municipal, és a dir, de 1836 a 1897, va ser al Canyamelar on va estar ubicat l'edifici de l'Ajuntament (al carrer del Rosari les més de les vegades), que Francesc Cubells , el primer alcalde constitucional, era veí del Canyamelar, tenint el seu domicili i negoci (un forn) en el carrer del Rosari, que el 1854 es projectà la construcció d'un passeig o Glorieta "per reunió en societat o perquè la gaudeixen els que es presenten a l'estiu a prendre els banys de mar, que són moltíssims d'esta ciutat [València] i de la cort de Madrid ", que fins a l'entrada en servici, el 1867, del Cementeri Municipal situat en el camí del Cabanyal, va ser en el cementeri parroquial annex a l'església del Rosari on es va donar sepultura a tots els veïns de Poble Nou de la Mar (Canyamelar, Cabanyal i Cap de França); va ser al terme del Canyamelar on es va edificar el principal teatre amb que ha comptat mai el Districte Marítim de València: el Teatre de la Marina; va ser en el tram de platja corresponent al Canyamelar on es va construir el senyorial balneari "Las Arenas"; va ser en el Canyamelar on es va edificar, a mitjan del segle XIX, una colònia de cases estiuenques per a gent amb possibles, optant-hi personatges com els Bertran de Lis (els casolans van ser els pares dels germans Benlliure) i Sebastià Monleón, cèlebre arquitecte valencià, autor, entre molts altres projectes, de la Plaça de Bous de València, de els Jardins de Monforte i membre de l'equip que va dissenyar el primer (1858) Projecte General de l'Eixample de la Ciutat de València.
En el Canyamelar van néixer els pintors Bernat Ferrandis (o Ferrándiz), Josep Benlliure i Ernest Furió. Destacat canyameler va ser el polifacètic Ernest Anastasio Pascual (capità de la Marina Mercant, advocat, conseller fundador i després president de la Companyia Transmediterránea, de CAMPSA i de les drassanes "Unión Naval de Levante”).
Va ser en el Canyamelar on un sacerdot exemplar, Lluis Navarro Oliver, el pare Lluis, va fundar el 1880, juntament amb el recordat mestre del Cabanyal Vicent Ballester Fandos, el Patronat Musical de Poble Nou de la Mar (huí conegut com Ateneu Musical del Port), tronc fundacional de totes les actuals societats musicals del Marítim.
En poques paraules, durant el període independent, va ser el Canyamelar, com ja s'ha apuntat, el melic del Poble Nou de la Mar.
Això pel que fa al segle XIX. Si ens circumscrivim al període posterior a l'annexió d'este municipi a la ciutat de València, és a dir, al que ha passat al segle XX, no podem deixar d'esmentar la instal.lació al Canyamelar d'un complex industrial tan important com la fàbrica de cervesa "El Aguila", la erecció del Teatre Musical a la plaça del Rosari, l’assentament definitiu de les moltes cases de banys i merenderos de la platja de les Arenes, transformats en moderns restaurants i hotels entre els quals trobem noms mítics en el panorama turístic i gastronòmic de la costa mediterrània com La Marcelina i La Pepica (el predilecte de Hemingway).


En el Canyamelar están les famoses tavernes "Casa Guillermo" i "Casa Montaña" (una de les bones vinoteques d'Espanya).
Es en el Canyamelar on tenen els seus estudis artistes tan importants com Lluis Plà o Josep i Mila (“Aiguamanil”).
 Un importantíssim element - no només del Marítim, sinó de la ciutat de València - és el Museu de la Setmana Santa Marinera, que, juntament amb la seu i dependències de la Junta Major de l’entitat, està ubicat al Canyamelar. La mateixa Junta Municipal va estar situada (huí és la seu de la Policia Local en el Marítim) en este barri. En el Canyamelar es troba la seu de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. El mateix cal dir de l'Ateneu Marítim i del Poliesportiu "Cabanyal" (per què no anomenar-lo "Cabanyal - Canyamelar"?). Fins i tot el famós Mercat del Cabanyal, està ubicat, des de 1958 en el Canyamelar ...
Sens dubte, el Canyamelar és  molt més que un nom.

Josep Aledón