EL CANYAMELAR: MOLT MÉS QUE UN NOM
Els noms són fonamentals per a circular sense problemes per
la vida diària. Sense ells - propis i comuns - seria impossible la comunicació
i sense una bona comunicació no hi ha societat.
Al final tot queda reduït a noms. Quan tot passa només queda
un nom i, en alguns casos, unes obres associades a ell: Homer i "La
Ilíada" i "L'Odissea", Milo i una admirable escultura
d'Afrodita. Molts dubten que Homer va escriure estes dos obres. Altres fins i
tot de la mateixa existència d'Homer. Molts atribueixen la tan bella com famosa
escultura de Venus a Milo, ignorant que este nom correspon a una illa de l'Egeu
més bé que a un escultor. Estes incerteses són esperables en obres creades fa
molts, massa, segles.
A vegades, però, l'oblit tendeix el seu opac i dens mantell
sobre noms i realitats molt més recents i això és més preocupant.
Això és el que està començant a passar amb una part en un
altre temps - i huí també - important dels Poblats Marítims de València, fins
al punt de ser l'eix del món polític, comercial i cultural de l'antic municipi
independent Poble Nou de la Mar: El Canyamelar.
Un important nombre de naturals i residents, així com
entitats públiques i privades d'este barri del Districte Marítim, observa com
el protagonisme de fraternals barris veïns, com el Grau i el Cabanyal va - per
descomptat sense pretendre-ho ningú i per raons que no vénen al cas -
difuminant el seu nom i amb ell la pròpia existència.
Això no és nou, perquè fins i tot Blasco Ibáñez en la seua -
per a nosaltres tan estimada - "Flor de Mayo", quan descriu - i ho fa
amb una fidelitat notarial, ja que està en aquell temps en l'apogeu de la seua
etapa naturalista - un dels actes més dramàtics (el Sant Encontre) de la
Setmana Santa d'una de les partides de Poble Nou del Mar ("tronava als
carrers del Cabanyal"), en puritat narra la processó del Canyamelar,
("Jesús i la seua mare anaven a trobar-se enmig del carrer de Sant Antoni,
quasi a la porta de la taverna del “Tío Chulla ").
El carrer de Sant Antoni en el Poble Nou del Mar (en el
municipi de la Vilanova del Grau hi va haver un altre carrer de Sant Antoni) es
trobava exclusivament al Canyamelar (veure "Història del Cabanyal. Poble
Nou de la Mar (1238-1897)" d'A. Sanchis Pallarés. València 1997, p. 111).
Per què va maquillar Blasco el veritable escenari en el qual transcorregueren eixos
fets? Mai ho sabrem, però l'escriptor, home pràctic, va intuir encertadament
que - ja el 1895 - la marca Cabanyal venía més (la novela es va escriure amb
mires universals) que Canyamelar.
Això mateix passa huí, però, igual que el Cabanyal -la seva
gent- no vol ser assimilat a la Malva-rosa (en els mitjans de comunicació
d'àmbit local i nacional s'escolta cada vegada més "platja de la
Malva-rosa", quan nosaltres sabem
que es tracta de la platja de les Arenas o de la del Cabanyal...), el
Canyamelar - la seua gent - no desitja ser assimilat a cap altre barri del
Marítim.
És important tindre en compte que durant el temps que va
durar l'autonomia municipal, és a dir, de 1836 a 1897, va ser al Canyamelar on
va estar ubicat l'edifici de l'Ajuntament (al carrer del Rosari les més de les
vegades), que Francesc Cubells , el primer alcalde constitucional, era veí del Canyamelar,
tenint el seu domicili i negoci (un forn) en el carrer del Rosari, que el 1854
es projectà la construcció d'un passeig o Glorieta "per reunió en societat
o perquè la gaudeixen els que es presenten a l'estiu a prendre els banys de
mar, que són moltíssims d'esta ciutat [València] i de la cort de Madrid ",
que fins a l'entrada en servici, el 1867, del Cementeri Municipal situat en el
camí del Cabanyal, va ser en el cementeri parroquial annex a l'església del
Rosari on es va donar sepultura a tots els veïns de Poble Nou de la Mar (Canyamelar,
Cabanyal i Cap de França); va ser al terme del Canyamelar on es va edificar el
principal teatre amb que ha comptat mai el Districte Marítim de València: el
Teatre de la Marina; va ser en el tram de platja corresponent al Canyamelar on
es va construir el senyorial balneari "Las Arenas"; va ser en el
Canyamelar on es va edificar, a mitjan del segle XIX, una colònia de cases
estiuenques per a gent amb possibles, optant-hi personatges com els Bertran de
Lis (els casolans van ser els pares dels germans Benlliure) i Sebastià Monleón,
cèlebre arquitecte valencià, autor, entre molts altres projectes, de la Plaça
de Bous de València, de els Jardins de Monforte i membre de l'equip que va
dissenyar el primer (1858) Projecte General de l'Eixample de la Ciutat de
València.
En el Canyamelar van néixer els pintors Bernat Ferrandis (o
Ferrándiz), Josep Benlliure i Ernest Furió. Destacat canyameler va ser el
polifacètic Ernest Anastasio Pascual (capità de la Marina Mercant, advocat,
conseller fundador i després president de la Companyia Transmediterránea, de
CAMPSA i de les drassanes "Unión Naval de Levante”).
Va ser en el Canyamelar on un sacerdot exemplar, Lluis
Navarro Oliver, el pare Lluis, va fundar el 1880, juntament amb el recordat
mestre del Cabanyal Vicent Ballester Fandos, el Patronat Musical de Poble Nou
de la Mar (huí conegut com Ateneu Musical del Port), tronc fundacional de totes
les actuals societats musicals del Marítim.
En poques paraules, durant el període independent, va ser el
Canyamelar, com ja s'ha apuntat, el melic del Poble Nou de la Mar.
Això pel que fa al segle XIX. Si ens circumscrivim al període
posterior a l'annexió d'este municipi a la ciutat de València, és a dir, al que
ha passat al segle XX, no podem deixar d'esmentar la instal.lació al Canyamelar
d'un complex industrial tan important com la fàbrica de cervesa "El
Aguila", la erecció del Teatre Musical a la plaça del Rosari, l’assentament
definitiu de les moltes cases de banys i merenderos
de la platja de les Arenes, transformats en moderns restaurants i hotels entre
els quals trobem noms mítics en el panorama turístic i gastronòmic de la costa
mediterrània com La Marcelina i La Pepica (el predilecte de Hemingway).
En el Canyamelar están les famoses tavernes "Casa Guillermo" i "Casa Montaña" (una de les bones vinoteques d'Espanya).
En el Canyamelar están les famoses tavernes "Casa Guillermo" i "Casa Montaña" (una de les bones vinoteques d'Espanya).
Es en el Canyamelar on tenen els seus estudis artistes tan
importants com Lluis Plà o Josep i Mila (“Aiguamanil”).
Un importantíssim
element - no només del Marítim, sinó de la ciutat de València - és el Museu de la Setmana Santa Marinera,
que, juntament amb la seu i dependències de la Junta Major de l’entitat, està
ubicat al Canyamelar. La mateixa Junta Municipal va estar situada (huí és la
seu de la Policia Local en el Marítim) en este barri. En el Canyamelar es troba
la seu de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. El
mateix cal dir de l'Ateneu Marítim i del Poliesportiu "Cabanyal" (per
què no anomenar-lo "Cabanyal - Canyamelar"?). Fins i tot el famós
Mercat del Cabanyal, està ubicat, des de 1958 en el Canyamelar ...
Sens dubte, el
Canyamelar és molt més que un nom.
Josep Aledón